La (o el) BIOS és una gran oblidada, però el seu bon funcionament és determinant per a l’efectivitat del nostre sistema. Uns "petits retocs" en la BIOS poden fer que el nostre PC sigui molt més ràpid i estable, solucionant problemes que sempre atribuïm a la placa base, els ports, les IRQs... No obstant això aquests retocs també poden tenir el resultat oposat i provocar que el nostre sistema es ralenteixi, es torni inestable o fins i tot que ni arribi a arrencar.
Oblidar que la BIOS existeix tampoc és la solució. Sens dubte aquesta pantalla blava plena d’acrònims i intraduïbles termes en anglès fa por a qualsevol, especialment a aquells que van entrar en la informàtica després que Bill Gates ens fes la vida més fàcil amb la seva Windows... Quatre simples modificacions poden ser molt efectives i no costa gens fer-les. A més, si alguna cosa falla, només hem de tornar a deixar-lo tot com estava tornant a carregar la "configuració per defecte".
Amb l’ànim que almenys li lleveu la por a trastejar en la BIOS, hem fet aquesta petita guia. En ella no entrem amb tota la profunditat possible en cadascuna de les variables que ofereix cada BIOS... Tal cosa seria tota una odissea que s’escapa al nostre abast (penseu que uns dels professionals que més cobren en això de la informàtica són els programadors de BIOS, per alguna cosa serà). Però si creiem que hem aconseguit una petita guia amb la qual, davant de la vostra BIOS, podreu fer uns quants ajustaments que, esperem que si, us deixaran molt satisfets...
Al llarg de la guia, igual que al llarg dels llistats de la BIOS, us trobareu amb variables més o menys simples, més o menys útils... i altres de les quals no entendreu gens. Entre les funcions simples trobareu moltes coses útils, des de com arrencar correcta i ràpidament el PC, augmentar la velocitat dels dispositius a d’instal·lar-los correctament, ajustar els consums d’energia, overclockear el sistema... coses que tots deuríem fer en els nostres sistemes. D’altra banda, veureu funcions en les quals ni vosaltres, ni nosaltres, vam tocar gens... Són funcions que requereixen un coneixement molt profund del maquinari que omple el nostre PC. Conèixer al màxim la nostra memòria de la manera que només podem aconseguir contant amb les especificacions més completes d’aquest mòdul i que el fabricant mai es molesta a fer públiques... Aquestes funcions les oblidarem, però almenys amb aquesta guia sabrem per a què són, encara que després no tinguem ni idea de com modificar-les per a bé...
Introducció > Què la BIOS > Si la BIOS falla... > Configuració de la BIOS > Interrupcions - IRQs > Overclocking > Si ho fem malament ...
El nom "BIOS" ve de la contracció (menjo gairebé sempre) de l’anglès "Basic Input/Output System" (sistema bàsic d’entrada/sortida). Aquest nom fa referència a un xip de memòria ROM (Read Only Memory/ Memòria de només lectura) col·locat en la placa base, en el qual estan gravades les rutines (fragments d’un programa) que permeten als components del maquinari comunicar-se entre si i amb el programari una vegada iniciat el sistema operatiu. Resulta molt corrent utilitzar els dos gèneres a l’hora de parlar del/la BIOS. Sent puristas deuríem dir "el" BIOS, ja que parlem o bé d’un xip o d’un sistema, però el més generalitzat és que es parli de "la" BIOS...
En els primers PCs, la BIOS la formaven dos xips, nomenats ODD/HIGH i EVEN/LOW, que a més devien ser inserits en posicions concretes. Avui dia, el xip que conté la BIOS és una EEPROM (Electrical Eraseable Programable Read Only Memory), que pot ser modificat mitjançant aparells especials, o més comunament, sobre la mateixa placa base amb programes creats a aquest efecte. A més de les plaques base, també duen BIOS les targetes gràfiques, la majoria de les controladores SCSI, i algunes targetes de xarxa.
Cada model de placa base duu una BIOS diferent. A l’encendra l’ordinador, la BIOS comença una comprovació seqüencial de tots els components de la placa; si algun fallés, normalment s’escoltaran una sèrie de xiuletades, o si es tracta d’una fallada greu, ni tan sols farà cap senyal i no s’iniciaria el sistema. Si tot va bé, llegirà les dades emmagatzemades en la CMOS. Aquesta és una petita memòria RAM (Random Access Memory, volàtil, per això necessita la pila) en la qual s’emmagatzemen els paràmetres que modifiquen les opcions per defecte a gust de l’usuari i altres dades "no fixos" com la data/hora. És aquesta informació la qual realment l’usuari modifica en el "BIOS SETUP".
Per a accedir a aquest "BIOS SETUP" o configuració del BIOS, normalment cal prémer la tecla "Supr" (DEL durant l’arrencada del sistema, encara que ocasionalment podem trobar-nos amb que cal prémer "F1", "F2", "Tab", o fins i tot combinacions estranyes com "Ctrl"+"Alt"+"Esc". Això depèn del fabricant del sistema, encara que en general, en equips "clònics" com el qual tenim el 90% dels usuaris, en el moment apropiat veurem en la pantalla la combinació adequada per a accedir a la configuració, del tipus "Press DEL to enter BIOS"...
Com hem dit, el primer que un PC fa després que premem el seu botó d’arrencada, és acudir a la BIOS, de manera que això és el primer que pot fallar en un PC. Ja podem tenir perfectament configurat el Sistema Operatiu, el maquinari o qualsevol altre component de l’equip que, si la BIOS no arrenca correctament, mai tindrem accés al sistema. I el primer que al seu torn pot fallar en la BIOS és la comprovació de components. Aquesta comprovació seqüencial dels components es diu Power On Self Test (que ve a ser Auto-comprovació d’encès), que en cas d’error genera un codi en llenguatge hexadecimal, i altre mitjançant xiuletades de l’altaveu del sistema. Existeixen targetes especials que s’insereixen en un slot ISA, i que mitjançant un display mostren el susdit codi hexadecimal, que és interpretat mitjançant un manual que acompanya a la targeta.
Codis acústics de les BIOS AMI (per altres models de BIOS consultar la web del fabricant)
(Tots aquests codis, excepte el nº 8, indican errors fatals)
1 xiuletada curta: Fallada del refresc de la RAM (Reemplaçar la memòria).
Primer, comprovar que los mòduls estiguin bé inserits, i si l’error continua, provar amb altres mòduls.
2 xiuletades curtes: Error de paritat de la memòria (Reemplaçar la memòria).
Primer, comprovar que los mòduls estiguin bé inserits, i si l’error continua, provar amb altres mòduls.
3 xiuletades curtes: Fallada en els primers 64kb de RAM (Mòdul RAM danyat).
Primer, comprovar que los mòduls estiguin bé inserits, i si l’error continua, provar amb altres mòduls.
4 xiuletades curtes: Fallada del temporitzador del sistema (Chip del temporitzador del sistema avariat).
La placa base ha de ser reparada o substituïda.
5 xiuletades curtes: Fallada en el processador (Reemplaçar CPU).
Pot ser que la placa base hagi de ser reparada o substituïda.
6 xiuletades curtes: Fallada en el xip 8042 - Gate A20 (Reemplaçar controlador del teclat).
Provar amb altre teclat; si el problema persisteix, comprovar tots els circuits de la placa base relacionada amb el teclat (pot ser que la placa tingui un fusible de teclat).
7 xiuletades curtes: Processor Interrup Exception Error (Replace MotherBoard).
La placa base ha de ser reparada o substituïda.
8 xiuletades curtes: Error de lectura/escriptura de la memòria de vídeo (Reemplaçar targeta gràfica).
Canviar els xips de memòria de vídeo, o la targeta completa.
9 xiuletades curtes: Error de comprovació (checksum) de la ROM (el xip ROM està danyat).
Contactar amb el fabricant de la placa base i trobar la forma de reemplaçar aquest xip.
10 xiuletades curtes: CMOS Shutdown Register Read/Write Error (Replace = RTC/CMOS IC)
La placa base ha de ser reparada o substituïda.
11 xiuletades curtes: Memòria Caché danyada.
1 xiuletada llarga + 3 xiuletades curtes: Fallada en la comprovació de la RAM (Reemplaçar la memòria).
1 xiuletada llarga + 8 xiuletades curtes: Fallada en la comprovació de l’adaptador gràfic (Targeta gràfica absent o defectuosa).
Si no s’escolten xiuletades, el primer que s’ha de comprovar és la font d’alimentació. Connectar el POWER LED; si s’encén, els discos s’inicialitzen i els ventiladors giren, probablement la font estigui bé. Seguidament, comprovar que no falten components en la placa base. El processador, el xip de la BIOS o l’oscil·lador (cristall de quars) són fundamentals per al funcionament del sistema.
A continuació, i per a descartar possibles interferències o conflictes I/O, després d’apagar el PC, desconnectar totes les targetes (excepte la gràfica) i la resta dels dispositius quedant el sistema reduït a la placa base amb els seus components i la targeta gràfica. No és necessari tenir instal·lat el disc dur. Primer arrencarem sense ell, no vagi a ser que sigui aquest dispositiu el causant dels problemes. El sistema deuria arribar a la comprovació de la memòria i es detindria a l'intentar accedir al disc dur a llegir l’arrencada del sistema operatiu. Ara repetirem tot però amb el disc dur ja connectat... Anirem reiniciant el PC inserint les targetes una a una i reiniciant... fins que es produeixi la fallada, en aquest cas la causa del problema serà l'última inserida.
Si cap de les accions anteriors surten efecte, ja podeu anar acomiadant-vos de la placa base (o excepcionalment del microprocessador). En tots aquests casos, si sospitem d’algun component, el més ideal és provar-lo en altre equip (para què estan els amics?) i comprovar si en aquest altre equip segueix fallant...
Una vegada hem comprovat que el nostre sistema funciona correctament, vam passar a la fase en la qual intentarem que, a més de funcionar, funcioni tot al màxim de les seves possibilitats mitjançant la configuració més eficaç que la BIOS permeti. És aquí on comença la Guia de configuració de la BIOS mitjançant la qual sabrem no només en què afecta cada apartat d’aquesta pantalleta blava que tant respecte ens dóna, sinó que a més aprendrem a configurar-la de la forma que nosaltres desitgem...
Existeixen dos canals IDE: El PRIMARI i el SECUNDARI, i cadascun pot controlar al seu torn dos dispositius, MESTRE i ESCLAU, amb el que, sense modificació alguna, podrem instal·lar quatre dispositius IDE funcionant simultàniament. Independentment de com els col·loquem, devem detectar els quals estiguin fixos, i seleccionar l’opció "None", quan no existeixi cap dispositiu en aquesta posició; si disposem d’un rack per a fer extraíble un disc, deurem seleccionar l’opció "Auto", tant en el tipus com en la manera. L’opció per defecte que porta la BIOS és la de "Auto" per a tots els canals. Amb aquesta configuració ens vam garantir que el sistema detectarà els dispositius els posem en el canal que els posem, però ralentirem bastant l’arrencada de l’equip atès que es detindrà a "escanejar" cada port IDE a veure si tenim una mica instal·lat allí... A més, algunes BIOS permeten seleccionar "CDROM" i "ZIP". Hem de comentar que les BIOS modernes poden detectar el CDROM encara que hàgim posat "None", però personalment sóc partidari de posar "Auto".
STANDARD CMOS SETUP
En aquest apartat es configura:
1º) Data i l’hora.
Procureu mantenir la data i l’hora amb la major exactitud possible; us ajudarà a detectar si la pila està gastada, i us facilitarà la recerca d’arxius per data.
2º) Dispositius d’emmagatzematge directament suportats per la BIOS
+ (E)IDE
+ ATAPI
+ Unitats de disc extraïble.
A l’hora de connectar els dispositius, jo recomano no ajuntar en el mateix canal dos tipus de dispositius, és a dir: (I)IDE (Discos Durs) en el primari i ATAPI (CDROM i grabadores) en el secundari. La raó és que ATAPI és més lent que (I)IDE, i la velocitat màxima a través d’un canal el la màxima del dispositiu més lent. Això també és vàlid per a discos durs amb diferents mètodes/velocitats de transferència.
Com saber quin és més ràpid i quin més lent? Una vegada finalitzat el POST, la pantalla canvia i apareix un quadre (excepte en algunes BIOS, que no apareix) en el terç superior de la pantalla, en el qual s’especifica les maneres de cada dispositiu detectat: Ordenats de lent a ràpid CHS, PIO x, DMA i, UDMA i LLIGA zz, on "x" vaig poder ser un nombre del 0 al 4, "y" un nombre del 0 al 2, i "zz" pot tenir el valor de 33, 66 o 100 . En els casos A i B, n’hi ha prou amb tenir en compte la manera, però amb els casos 3º i 4º deurem contar també amb el submode.
Amb el benentés que SEMPRE el disc més veloç (que deuria contenir el S.O.) serà PRIMARI-MESTRE, vegem com deurien ser configurades les possibles combinacions:
A) Un CDROM: SECUNDARI-MESTRE.
B) Un CDROM i una GRAVADORA: Ambdós en el SECUNDARI, el més veloç com MAESTRO. Uns altres decidiran que és més important poder fer còpies al vol, en aquest cas seria el més ràpid dels dos juntament amb el disc dur principal, i l’altre SECUNDARI-MAESTRO. Jo dono més importància a la velocitat del disc de sistema, per això aplico aquí allò de: "Més val sol que malament acompanyat"
C) Un segon HDD i un CDROM: Depèn de la velocitat del segon disc dur.
+ Si es homòleg al principal, PRIMARI-ESCLAU.
+ Si es bastant més lent que el principal, SECUNDARI (y el més lent d’aquell canal
com ESCLAU.
D) Un segon HDD, un CDROM i una GRAVADORA: Basar-se en el cas C i després completar amb el que s’ha dit en el B. Alguns discos durs antics no "suporten" estar acompanyats o funcionar com esclaus, tingueu això en compte amb equips 486 o inferiors. Sembla ser que algunes grabadores modernes no funcionen bé en algun de les maneres (MESTRE / ESCLAU), encara que no tinc documentació referent a això.
3º) Adaptador gràfic primari.
Avui dia aquesta opció ha deixat de tenir utilitat; deu estar sempre com EGA/VGA, encara que si ho posem malament, la BIOS detectarà l’error i ens donarà la possibilitat de corregir-lo.
4º) Errors lleus que detindran la seqüència del POST (falta del teclat, fallada de la disquetera).
És preferible l’opció "All errors" per a detectar possibles fallades produïts per dolentes connexions o desgast del material; l’excepció ve donada per a aquells equips que compleixen una funció especial en la qual no és necessari el teclat (paràmetre "All, but Keyboard"), o es vol restringir l’accés (paràmetre "All, but diskette").
A més a més, es mostra la quantitat total de memòria RAM de l’equip.
(ADVANCED) BIOS FEATURES SETUP
Assign IRQ for VGA: Estableix si la BIOS assignarà una IRQ a la targeta gràfica. Activant-la, s’aconsegueix més de rendiment, i és necessària si s’utilitza la tècnica de "Busmastering" (especialment per a tasques 3D).
Boot up Floppy Seek: Si s’habilita, la BIOS comprovarà la presència de les unitats A i B (si es van configurar en l’apartat STANDARD CMOS SETUP) fent un intent de lectura. Aquesta opció deu estar deshabilitada, perquè escurça la vida útil de la(s) unitat(és) i ralenteix l’arrencada. Aquest intent de lectura es limita a confirmar l’existència d’una disquetera instal·lada i el seu correcte funcionament.
Boot up Numlock Status: Especifica l’estat de la tecla "Bloq Num" a l'iniciar-se el sistema. El teclat numèric (keypad), situat a la dreta del teclat, resulta molt útil quan es realitzen moltes operacions numèriques.
Boot up System speed: Determina la velocitat a la qual s’iniciarà el sistema. Aquesta opció ha deixat de tenir sentit en els equips moderns, però en equips amb processadors 486 o inferiors pot permetre l’ús de certs jocs antics.
Boot Sequence: L’ordre a seguir en la seqüència d’arrencada. S’especifica l’ordre en el qual la BIOS buscarà el S.O. en les unitats d’emmagatzematge (HDDs, FDDs, Cdroms, ZIP, LS-120, SCSI, LAN). El més ràpid és que comenci a buscar en el disc dur, però si volem usar un disquet d’arrencada, caldrà configurar aquesta seqüència de manera que comenci a buscar per la disquetera (A:). Fig d a la dreta del text
Boot Other device: Si està activada, i la BIOS no troba el sistema d’arrencada del S.O en les unitats indicades anteriorment, ho buscarà en altres dispositius.
C8000 ~ CBFFF Shadow / CC000 ~ CFFFF Shadow / ... S’activa la còpia del contingut dels dispositius amb memòria ROM (targetes SCSI, LAN) en la memòria RAM per a accelerar el seu funcionament. La còpia es realitzarà en la mateixa adreça hexadecimal homòloga de la memòria RAM, entre els 640 i 1024 Kilobytes de la memòria RAM.
CPU L2 Cache ECC Checking: Comprovació d’errors en la caché L2 (si és compatible amb aquest sistema). Comprova les dades emmagatzemades en la memòria caché de segon nivell, i si troba un error en un bit (no en més) ho repara. Aquesta opció és recomanable habilitar-la si tens el processador "overclockeat", ja que proporciona estabilitat al sistema (la pèrdua de rendiment és gairebé menyspreable).
CPU Internal Cache: Habilita la memòria caché de primer nivell (L1), que es troba dintre del processador. Sempre activada; si desactivant-la se soluciona algun problema, canviar el processador. Desactivada, l’ordinador pot seguir funcionant, però el rendiment es redueix dràsticament.
CPU External Cache: Igual que l’opció anterior.
Sempre activada; si desactivant-la se soluciona algun problema, i el processador és inferior a un Pentium II, canviar els xips de la caché o la placa si estan soldats; en cas contrari, cal canviar el processador. L’ordinador pot seguir funcionant, però el rendiment es redueix dràsticament, encara que no tant com en el cas de la caché interna de la CPU.
Quick Power on Self Test: Si s’activa, la BIOS ometrà algunes de les comprovacions del POST, amb el que l’arrencada del sistema serà més ràpid.
First, Second, Third Boot device: Igual que "Boot Sequence".
Floppy Disk Access Control: Control d’accés a la disquetera. El paràmetre per defecte és "R/W", que permet llegir i escriure, però en circumstàncies especials pot interessar-nos l’opció "Read Only" (solament llegir, no escriure).
Swap Floppy Drive: Intercanvia l’assignació de les lletres de les unitats de disquet (A i B).
Gate A20 Option / Turbo Switching Function: Normalment "Fast", augmenta el rendiment de Windows, però tot just es nota si s’usen programes que funcionen només amb memòria convencional. El senyal A20 es controla a través del port 92 o per mètodes propis del chipset. Determina com s’utilitza l'A20 per a accedir a la memòria RAM per sobre del primer megabyte. (que normalment s’assigna a través del controlador de teclat 8042 o 8742, més lent). En alguns equips, el paràmetre "Fast" pot ocasionar errors de memòria a l'iniciar el sistema.
HDD S.M.A.R.T. Capability: (Self Monitoring Analysis and Reporting Technology) Tots el discos durs moderns disposen d’aquest sistema, que comprova diversos paràmetres de funcionament del disc dur, i en cas que algun valor excedeixi dels marges previstos, assumeix que el disc tindrà una fallada física i genera un avís.
Typematic Rate setting: Activa les opcions següents:
Typematic Rate (Chars/sec): Estableix quants caràcters per segon s’enviaran al sistema si es manté polsada una tecla.
Typematic Delay: Estableix quant esperarà el sistema abans de començar la repetició de caràcters després de polsar una tecla.
Security Option: Determina quin tipus d’accés al sistema estarà permès si existeix una contrasenya. SETUP fa referència al SETUP BIOS, del que estem parlant, i SYSTEM al fet que ens demanarà la contrasenya al final del POST, sense la qual no permetrà accedir al sistema operatiu.
PCI/VGA Palette Snoop: Aquesta opció només deu activar-se si en l’equip hi ha alguna sintonitzadora TV / capturadora MPEG ISA unida a la targeta gràfica PCI mitjançant el connector VESA. Aquest sistema consisteix en la sincronització d’ambdues targetes, perquè la ISA pugui ajustar la taujana de colors que es troba en la memòria VGA, i evitar que quan Windows estigui en manera de 256 colors, els colors es mostrin de forma incorrecta.
OS Select for DRAM >64MB: Només és necessari habilitar-la si el Sistema Operatiu és OS/2 i l’equip té més de 64Mb de RAM.
Video BIOS Shadow: El contingut de la BIOS de la targeta gràfica es copia en la memòria RAM, incrementat el rendiment del sistema gràfic. Es nota bastant en equips inferiors a Pentium MMX. Ho fa en l’adreça de memòria compresa entre A000 i F000.
FDC Swap A & B: Intercanvia l’assignació de les lletres de les unitat de les disqueteres (si hi ha més d’una). Haureu observat que el bus de la disquetera té diversos cables "girats" en el tram final, just abans del connector de l’extrem; aquesta és la forma de diferenciar les unitats A i B (anàlogament al MESTRE-ESCLAU dels IDE, però aquests ho fan amb jumpers), deixeu-lo en "Disabled".
System BIOS Shadow: Igual que l'anterior, però amb la BIOS de la placa base. Es copia en el rang d’adreces comprès entre F0000h-FFFFFh.
Delay for HDD: Alguns discos durs necessiten una mica més de temps per a inicialitzar-se i ser detectats pel sistema, pel que cal dir-li a la BIOS que esperi uns segons més.
Processor Number Feature: Els processadors PIII duen incorporat en els circuits un nombre de sèrie únic que pot ser utilitzat com identificació en Internet, tant per a transaccions comercials com per a rastrejar la nostra navegació; jo de vosaltres ho desactivaria.
Virus Warning: Si s’habilita, la BIOS mostrarà en pantalla un missatge d’advertiment quan detecti un intent d’escriptura del sector d’arrencada (BOOT) o en la taula de particions (MBR). Dita això, tingueu en compte que deureu deshabilitar aquesta opció quan instal·leu el S.O.
(AVANCED) CHIPSET FEATURES SETUP
En aquesta secció hi ha multitud d’ajustaments relacionats amb la memòria; per a donar-vos una lleugera idea de com funciona, imagineu-vos un tauler d’escacs: Vuit files i vuit columnes, numerades del 1 al 8, i de la A a la H. Doncs això és una memòria de 8x8=64 bits; si la casella té una peça és un "1" lògic, i si no és un "0". Si volem accedir a una peça (dada), vam seleccionar primer la fila i després la columna. Per a moure una peça hem de seleccionar primer la casella (cel·la de memòria) d’origen, i després la de destinació. Cada acció deu fer-se de forma individual, en cicles de rellotge diferents:
1er Aixecar la mà.
2on Moure la mà a la fila desitjada.
3er Desplaçar la mà fins a la columna.
4rt Agafar la peça.
5èTreure la peça del tauler.
Hem llegit una dada, i per a això hem necessitat 5 cicles de rellotge (HCLK); per descomptat, no dura el mateix un cicle de rellotge si la velocitat és de 66 MHz (1/66.000.000 segons), que si és 133 MHz (1/133.000.000 segons).
Seguim imaginant, i pensem que en comptes de peces d’escacs són fitxes de dames, però posades en peus i girant sobre si mateixes ("1" lògic); cada cert temps hem de donar-los un impuls perquè no es parin i caiguin, perquè llavors no es podrien agafar ("0" lògic). Doncs aquest impuls periòdic és el "refresc", i ha si es fes obligatòriament a certs intervals, sota pena de perdre dades; això només passa amb les memòries XXDRAM, però no amb la SRAM (memòria caché), que per això és molt més ràpida.
Això no és més que una analogia, quedeu-vos només amb el concepte; si teniu uns escacs per casa podeu practicar-lo si voleu 8-).
CAS: (Colum Address Strobe) Senyalitzador de direccionament de columna.
RAS: (Row Address Strobe) Senyalitzador de direccionament de fila.
AGP: (Accelerated Graphics Port) Port de gràfics accelerats
Buffer: Memòria intermitja.
8/16 Bit I/O Recovery Time: El bus PCI és molt més ràpid que el ISA, pel que quan es genera una petició des del PCI cap al ISA, s’afegeixen cicles de rellotge per a crear un retard que iguali la velocitat entra ambdós. A menor valor, major rapidesa en aquestes operacions, però un valor molt baix pot produir pèrdues de dades.
AGP Aperture Size (MB): Selecciona la grandària de l’obertura AGP. No hi ha un paràmetre vàlid universal, però és recomanable establir el doble de la memòria instal·lada en la targeta gràfica; el valor per defecte sol ser 64 Mb, i és l'adequat per a la majoria de casos. Si la quantitat és petita, el sistema farà ús de la memòria virtual (molt més lenta), i si és excessiva poden produir-se errors i disminució del rendiment. Aquest paràmetre només afecta a les targetes gràfiques capaces d’emmagatzemar teixidures en la memòria RAM del sistema, la cridada memòria AGP.
L’ "obertura" AGP és una part del rang d’adreces de memòria PCI, dedicat al direccionamiento de la memòria gràfica. També determina la quantitat màxima de memòria disponible per a la targeta gràfica per a emmagatzemar teixidures en operacions 3D.
Auto Configuration: Quan està activada, aquesta opció determina quins són els valors més adequats per a cada paràmetre del chipset. Si es deshabilita, prendrà els valors emmagatzemats en la CMOS.
BYTE Merge: Aquesta opció reté les dades que van a escriure’s en el buffer PCI, fins que s’ajunten 32 bits, moment en el qual es fa la petició d’escriptura i s’executa. Lògicament, això redueix les peticions i les operacions d’escriptura, amb el que es dedueix que s’incrementa el rendiment.
DRAM Timing: Aquest opció permet a l’usuari ajustar la velocitat que el sistema usarà per a accedir a la memòria DRAM, tant en manera d’escriptura com de lectura.
DRAM Fast Leadoff: Quan s’habilita, s’escurcen els cicles de sortida de dades. Activar per a optimitzar el rendiment.
DRAM Read Burst (B/E/F): Estableix la temporització per a les lectures en manera ràfega des de la DRAM. A menor valor que se li indiqui, més ràpid es farà el direccionamiento de la memòria. Si el valor seleccionat és inferior al suportat pels mòduls de memòria instal·lats, es produiran errors de memòria.
DRAM Write Burst (B/E/F): Igual que l’opció anterior, però per a les escriptures cap a la DRAM.
Fast EDO Leadoff: Activar només si els mòduls de memòria instal·lats són EDO, i independentment que hagi caché síncrona o no hagi caché. Provoca un "1-HCLK pull-in" per a totes les latències leadoff EDO DRAMs (p.e: encerts i fallades de pàgina, i fallades de fila). Deshabilitar si existeix algun mòdul de memòria FPM.
Fast RAS to CAS Delay: Quan es refresca la DRAM, tant les files com les columnes són direccionades per separat. Aquesta opció permet determinar l'interval de temps entre ambdós direccionaments.
DRAM Page Idle Timer: Selecciona la quantitat de cicles de rellotge que la controladora de la DRAM espera abans de tancar una pàgina de memòria després que el processador CPU quedi inactiu.
Enhanced Page Mode: Activar en funció de les especificacions del fabricant dels mòduls de memòria. Normalment, activar-la suposa augmentar el rendiment de la DRAM.
Fast MA to RAS Delay [CLK]: Els paràmetres d’aquesta opció són establerts pel dissenyador de la placa base, en funció del tipus de DRAM instal·lat. NO alterar aquests valors tret que es canviïn els mòduls de memòria o el processador.
SDRAM Speculative Read: El chipset pot "especular" sobre l’adreça de la següent dada que va a llegir des de la DRAM, per a d’aquesta manera reduir les latències de lectura. La CPU emet una petició de lectura contenint l’adreça de memòria. La controladora DRAM rep la petició. Quan aquesta opció està habilitada, la controladora ordena la lectura de la dada un poc abans d’acabar la descodificació de l’adreça.
Memory Hole at 15M-16M: Quan s’activa, es reserva la memòria entre el 15è i el 16è Megabyte de la DRAM per a direccionar la ROM d’una targeta ISA, de manera que cap aplicació pugui usar-la. Per a saber si una targeta necessita que aquesta opció estigui activada, consulta el seu manual.
PCI 2.1 Compliance: Activar-la perquè la BIOS sigui compatible amb l’especificació PCI 2.1. Deixar la configuració per defecte tret que hagi problemes amb algun dispositiu PCI antic.
Pipeline Cache Timing: Si la caché de segon nivell es troba en un sol banc, seleccionar Faster; si està en dos bancs, el paràmetre a escollir és Fastest. Aquesta opció és per a plaques 386, 486 i Pentium Socket 5, 6 i 7 .
Chipset NA Asserted: Quan està activada, aquesta opció permet que el chipset li demani al processador una nova adreça, abans d’acabar la transferència de dades de l’operació anterior. Això permet augmentar el rendiment.
Mem. Drive Str. (MA/RAS): (Memory Address Drive Strength) This field controls the strength of the output buffers driving the MA and BA1 pins (first value) and SRASx, SCASx, MWEx, and CKEx pins (second value). La traducció al català crearia encara més dubtes...
DRAM Refresh Rate: Aquí indiquem l'interval de temps entre una operació de refresc i la següent; dependrà del tipus de memòria, de la qualitat i de les especificacions del fabricant. A major interval augmenta el rendiment, però si és excessiu es produiran errors greus.
SDRAM Cycle Length: Aquest camp estableix el temps de latència CAS de la memòria SDRAM.
CPU-To-PCI Write Buffer: Quan s’activa, el processador pot escriure fins a 4 bytes dobles en el búfer d’escriptura del bus PCI, abans d’haver d’esperar que finalitzi el cicle PCI. Plaques amb el chipset SIS5597 activar-lo per a millorar el rendiment de les targetes PCI.
PCI Dynamic Bursting: A l'activar-la, cada operació d’escriptura s’emmagatzema en el buffer d’escriptura; quan s’ompli, es realitzen totes les operacions d’escriptura, amb el que es redueixen els accessos i s’augmenta el rendiment.
PCI Master 0 WS Write: Quan s’habilita, les escriptures en el bus PCI són executades sense retards.
PCI Delayed Transaction: El bus PCI sol ser unes 4 vegades més ràpid que el ISA; això fa que les transferències de dades entre ells estiguin desequilibrades i que el bus PCI perdi molts cicles de rellotge esperant que es completin. El chipset té un buffer d’escriptura per a les dades que es transfereixen des de o cap al bus ISA; aquests es guarden en una petita memòria de 32 bits, mentre el bus PCI realitza altres tasques. Quan el buffer s’ompli, es realitza l’operació, sense que cap hagi d’esperar a l’altre. Habilitar aquesta opció millora el rendiment, i a més és obligatòria si s’activa la compatibilitat amb PCI 2.1 Deshabilitar només si hi ha inserida alguna targeta PCI o ISA no compatible amb les especificacions PCI 2.1
Refresh RAS Assertion: Selecciona el nº de cicles de rellotge en los quals el senyal RAS s’utilitza per als cicles de refresc.
Memory Parity/ECC Check: Comprovació d’errors de la memòria, bé sigui pel mètode de la paritat, o pel de "Error Check and Correction". Quan està en ACTE, la BIOS habilitarà aquesta opció de forma automàtica si detecta que la memòria suporta algun d’aquests mètodes.
POWER MANAGEMENT SETUP
ACPI function: Funció avançada de configuració i energia. Recomanable activar-la, encara que en ocasions es presenten problemes en determinades plaques base quan intentem instal·lar Windows 2000 o XP, per no ser el maquinari totalment compatible amb la funció ACPI.
Power management: Administració d’energia.
Modem use IRQ: En aquesta opció li indiquem a la BIOS quina IRQ usa el mòdem. Només és necessària si volem que l’ordinador s’encengui remotament mitjançant una cridada al mòdem. Recomanable desactivar-la (si de cas algú vol colar-se en el nostre ordinador).
Soft-Off by PWR-BTTN: L’opció predeterminada "Instant Of" provoca l'apagat immediat del sistema, mentre que la "Delay X sec" ho fa amb un retard (on X sol ser un valor de 4 o 5 segons). El sistema no queda apagat completament, sinó en un estat de baix consum, el que li permet reiniciar-se al detectar la pulsació del botó d’encès, el senyal del mòdem o la de la targeta de xarxa (si estiguessin activades).
PM control by APM: Opció en la qual s’especifica si el control d’energia deurà fer-se mitjançant APM (Advanced Power Management, administració avançada d’energia) Si el sistema té APM, seleccionar "YES" per a millorar el funcionament de l’administració de l’energia.
Video Off After: Indica el moment en el que el sistema passa el sistema gràfic a "estalvi d’energia".
Video Off Method: Mètode d’estalvi d’energia del subsistema de vídeo. "Blank" envia al monitor una imatge negra; aquesta opció és la millor per a monitors antics, especialment en manera DUES. "DPMS" és l’opció a escollir amb els monitors moderns, la majoria d’ells "Green capable", encara que també és vàlida la següent opció"V/H Sync + Blank": suma a la primera opció la supressió dels senyals de sincronisme horitzontal i vertical, amb el que el circuit del monitor pressuposa que la targeta gràfica s’ha desconnectat, i desconnecta gairebé tota l’alimentació interna.
Doze Mode: Quan s’arriba al temps prefixat d’inactivitat, la velocitat del processador es redueix; la resta del sistema funciona normalment.
Stanby Mode: Quan s’arriba al temps prefixat d’inactivitat, el disc dur i la targeta gràfica es desconnecten; la resta del sistema funciona normalment.
Suspend Mode: Quan s’arriba al temps prefixat d’inactivitat, tots els dispositius excepte el processador es desconnecten.
HDD Power Down: Quan s’arriba al temps prefixat d’inactivitat, el motor del disc dur deixa de funcionar; la resta del sistema funciona normalment.
Throttle Duty Cycle: En aquesta opció s’ajusta el percentatge al que disminueix la freqüència del microprocessador quan s’inicia el "Doze mode".
Power Button Override: Si es prem en botó d’encès durant 4 segons amb l’ordinador encès, el sistema iniciarà el procés d'apagat automàtic (p.e: si ho fem estant en Windows, ell solito tancarà la sessió i després apagarà el sistema).
Resume by Ring: Permet que el sistema s’iniciï amb el senyal "Ring Indicator", provinent d’un mòdem extern connectat al COM1 / COM2 . Recomanable desactivar-la (si de cas algú vol colar-se en el nostre ordinador).
Resume by Alarm: Aquesta opció funciona com un despertador, generant un senyal d’encès del sistema quan el RTC arriba a l’hora fixada.
Wake up Events from Suspend: Aquí seleccionarem cuales seran els successos del sistema que d’ocórrer ho trauran de el "Suspend Mode".
Thermal Duty Cycle: Aquí s’especifica en quin percentatge disminuirà la velocitat del processador si aquest es sobrecalenta.
CPU Warning Temperature: Límit de temperatura del processador, superat el qual, s’activaran les alarmes programades a aquest efecte.
CPU Fan Off in Suspend: Si s’habilita, el ventilador del micro es pararà quan el sistema entre en "Suspend Mode". Aquesta opció només és valida si el ventilador està connectat a la placa base.
Ja sé que aquest apartat és més aviat pobre quant a interès, però a menor despesa d’energia, menor temperatura, menys fallades, i una vida més llarga dels components. Per descomptat, també ho activarem per a reduir la contaminació del Medi Ambient.
PNP/PCI CONFIGURATION
PNP OS Installed: Sistema operatiu Plug&Play instal·lat. Si està desactivat, la BIOS assignarà els recursos als components del sistema, la qual cosa pot donar problemes si Windows o qualsevol altre sistema intenta fer-lo per si mateix. Habilitar amb Windows 9x (ME i SE inclosos), 2000 i XP. En Linux també però usar-la conjuntament amb ISAPNPTOOLS.
Resources controlled by: La BIOS pot configurar automàticament els dispositius Plug&Play durant l'inici del PC, la qual cosa farà si ho posem en "Auto". Si seleccionem "Manual", deurem assignar manualment les IRQs i els DMAs compatible devices. Aquesta opció és molt útil quan tenim targetes que provoquen conflictes al compartir alguna IRQ o DMA, especialment amb les ISA, en aquest cas deurem escollir el paràmetre "Legacy ISA".
PCI IDE IRQ Map to: Aquest camp et permet seleccionar les interrupcions PCI IDE o PC AT (ISA). És una mica orientat a sistemes vells amb falta de connectors PCI.
Force Update ESCD / Reset Configuration Data: (Extended System Configuration Data) No m’atreveixo a fer la traducció, però ESCD ve a ser una base de dades on s’emmagatzemen els recursos que usen les targetes instal·lades en qualsevol dels busos (ISA, PCI i AGP) de l’ordinador; quan es canvia alguna d’elles, o s’afegeix una nova, poden produir-se errors en el sistema, o fins i tot no iniciar-se. Si això ocorre, activa aquesta opció perquè es refaci l’assignació de recursos. Observaràs que en el següent reinicio l’opció torna a estar "Disabled", com deu ser. Fig g (a la dreta del text)
Assing IRQ for USB: Aquesta opció, similar a la de "USB Controller", permet escollir la possibilitat d’assignar una IRQ per al funcionament del bus USB (Universal Serial Bus). És gairebé obligatori activar aquesta opció si tenim connectat algun dispositiu USB (per a evitar problemes), i desactivar-lo en cas contrari (per a alliberar una IRQ).
Parèntesis: però, què són i com funcionen les IRQS (interrupcions)?
Encara que les màquines actuals gestionen d'una forma molt eficient la interacció dels diferents dispositius de l'ordinador i és estrany que hagi conflictes entre targetes com antigament acostumava a passar, és important conèixer aquest tema perquè si que és freqüent trobar a màquines velles amb sistemes windows anteriors al 2000 problemes relacionats amb les interrupcions. Els moderns sistemes operatius són més exigents pel que fa al maquinari i els drivers que fa servir aquest i per tant igual mai us trobeu amb un problema d'aquest tipus.
Un interrupció és una petició FISICA -maquinari- (no és una petició LOGICA), des d’un dispositiu per a cridar l’atenció de la CPU. En el moment que s’emet una interrupció (senyal elèctric per una línia física d’interrupció), aquesta arriba a un circuit també físic: el controlador programable d’interrupcions. Aquest xip està unit directament amb les patilles físiques del processador (CPU) i una vegada que ha establert la prioritat (en el cas de rebre malament d’una simultàniament) de la interrupció la hi comunica al processador. Aquesta l'única cosa que fa en aquest moment, és parar l’execució del que està fent i cedeix el control a la rutina del sistema operatiu (no és a la rutina de el "driver", ja que aquest serà o no cridat per la rutina de maneig del sistema operatiu) que ha estat designada per a aquesta interrupció. Les interrupcions de maquinari, que són les quals ens interessen, en el cas d’un PC són 16. Des de la 0 a la 15.
Existeixen dues maneres d’enxampar una interrupció ("level" o "edge"). Per definició, el bus ISA (o les interrupcions que enxampin dispositius ISA), les enxampen com "level" i aquestes interrupcions no són compartibles ("shareables") per cap dispositiu. És problema FISICO de maquinari, les interrupcions són senyals "físiques" elèctriques que utilitzen la seva pròpia línia "física" d’interrupció.
En canvi en el bus PCI (norma 2.1), els dispositius són els responsables de "demanar" al bus la interrupció i a més indicar la manera "level" o "edge". El normal és que els sol·licitin "edge", i és la pròpia BIOS (si ho suporta) la qual d’alguna manera vectoriza la interrupció, i és capaç de saber que dispositiu prové, i per tant és una interrupció "shareable" (compartible) per més d’un dispositiu. A més d’això, el programari, en aquest cas el sistema operatiu, deu tenir una capa (IRQ holder o "marcador IRQ" en català), per a decidir, preguntant al maquinari (a la BIOS), que dispositiu prové la interrupció i cedir el control al driver corresponent. Això només és possible amb el bus PCI.
Llavors, hi ha casos, per exemple, que tenim la mateixa interrupció en COM1 i COM3, un dels dos funcionarà, l’altre NO. Aquests són dispositius ISA (encara que estiguin en la placa mare) i les seves interrupcions no es poden compartir. Quan em refereixo, "a funcionarà", m’estic referint al nivell de la interrupció. Suposem que tenim un mòdem intern que enxampa la IRQ4 (la 4 és de com1 i pot ser de com3, suposem per al nostre exemple, que és també de com3). Si Windows "decideix" que les peticions amb la IRQ 4 les hi dóna al COM3, les hi donarà sempre al driver de comunicacions. (SEMPRE). Per tant, el nostre mòdem en COM3 , funcionarà SEMPRE (un mòdem NECESSITA obligatòriament una IRQ). Ara bé, suposem que instal·lem altre mòdem extern en COM1. Llavors NO funcionarà mai (ja que necessita una IRQ, i cada vegada que la dispari, el sistema es "creurà" que és de COM3.
Però per altra banda (i en el nostre exemple), si en COM1, no tenim mòdem i tenim altre dispositiu que no utilitzi IRQ (és a dir s’utilitzi tècnica de "pooling" sobre el port -que en aquest cas és diferent-) aquest dispositiu funcionarà correctament.
Per tant i com resum:
A l’hora d’instal·lar les targetes, tingueu en compte que:
1º) El SLOT AGP comparteix la seva IRQ amb el SLOT PCI 1.
2º) Els SLOTs PCI 5 i 6 comparteixen la mateixa IRQ.
3º) L’assignació de IRQs d’aquest apartat ha de coincidir amb la de Windows.
INTEGRATED PERIPHERALS
IDE HDD Block mode: Si el disc dur ho permet, la BIOS detectarà automàticament quants sectors per bloc pot llegir la controladora, per a després transferir la informació amb paquets de dades el més grans possibles, optimitzant el rendiment. El sistema antic era llegir un sector, sol·licitar permís i transferir les dades; actualment, els discos durs suporten la lectura de fins a 128 sectors per sol·licitud, la qual cosa optimitza el rendiment, al reduir el nombre d’interrupcions i augmentar les dades transmeses per interrupció.
En Windows NT, sota determinades circumstàncies, pot produir-se corrupció de dades si s’activa aquesta opció; sembla ser que aquest problema ja va ser solucionat amb el Service Pack 2 (un paquet de programari distribuït per Microsoft que soluciona i millora problemes del sistema operatiu).
IDE Prefetch Mode: La placa base suporta una funció destinada a l’optimització del maneig d’informació entre els dispositius IDE cridada "Prefetch". En cas d’instal·lar un dispositiu IDE que no suporti aquesta funció s’ha de desactivar aquesta funció.
IDE Primary/ Secondary Master/Slave PIO: Aquesta opció estableix la manera de transferència de dades PIO (Programmed Input/Output) per als dispositius connectats a un canal IDE concret.
Encara que el paràmetre "Auto" és l'adequat, en ocasions serà convenient configurar-lo manualment:
- Si la BIOS no detecta la manera correcta (mirar les especificacions del dispositiu IDE)
- Si es vol forçar al dispositiu a funcionar per sobre de les seves especificacions teòriques.
- Si es produeix alguna fallada en els dispositius IDE després d’haver fet overclocking del FSB (front side bus, bus de dades del sistema, posar una manera inferior). AVÍS: Forçar els dispositius IDE pot causar pèrdua o corrupció de dades.
Velocitat màxima de transferència de cada mode PIO (MB/s):
PIO Mode 0 3.3
PIO Mode 1 5.2
PIO Mode 2 8.3
PIO Mode 3 11.1
PIO Mode 4 16.6
KBC input clock: Aquesta opció permet ajustar la velocitat de funcionament del controlador del teclat; s’utilitza per a millorar el seu funcionament o solucionar algun problema. La màxima pot ser 16MHz, però si es produeixen errors a l'inicialitzar el teclat, o durant el funcionament, la més segura és 8MHz.
IDE Primary/Secondary Master/Slave UDMA: UDMA (Ultra DMA) és un protocol de transferència de dades basat en DMA (Direct Access Memory) que utilitza comandos LLIGA (Advanced Technology Attachment, una implementació de les discos durs que integra en ells mateixos els seus propis controladors) per a transferir les dades a la màxima velocitat (actualment 100 MB/s). Quan seleccionem "Auto", el sistema escull automàticament la manera òptima de transferència, i si bé no es pot activar la manera DMA amb unitats no compatibles, sí ens vam assegurar que aquestes funcionen a ple rendiment. Aquesta opció deu complementar-se amb l’activació de la manera DMA en el sistema operatiu. Encara que la millor opció és "Auto", algunes unitats poden no funcionar correctament (o pitjor encara, no funcionar en absolut, i provocar errors durant el POST), pel que el paràmetre a escollir en aquestes circumstàncies seria el de "Disabled".
Velocitat màxima de transferència de cada mode DMA (MB/s)
DMA Mode 0 4.16
DMA Mode 1 13.3
DMA Mode 2 16.6
UltraDMA 33 33.3
UltraDMA 66 66.7
UltraDMA 100 100.0
Flash R/W Control: Aquesta opció habilita la possibilitat d’escriure en el xip EEPROM que conté les rutines de BIOS (anem, el que vulgarment cridem la BIOS). Deurà estar sempre en "Disabled", tret que anem a actualitzar la BIOS de la placa base, la qual cosa deurem fer quan hagi una nova versió oficial disponible en la web del fabricant de la nostra placa base.
Init Display First: Aquesta opció solament està present en plaques base que tenen un xip gràfic integrat. Permet escollir si es desitja iniciar el subsistema gràfic des del xip integrat en placa o des d’una targeta inserida en un slot PCI.
On-Chip IDE First/Second Channel: El chipset conté el interface PCI IDE que suporta dos canals IDE; en aquesta opció seleccionem cuales dels dos possibles desitgem utilitzar. Si no volem que la BIOS detecti algun dels dispositius IDE connectats, i no ens apeteix desendollar-lo, aquesta és l’opció adequada per a fer-lo; el que no he provat és a usar-lo amb Linux, encara que deuria servir igual. Si no hi ha cap dispositiu connectat, es pugues/poguessin deshabilitar per a alliberar IRQs.
Power On Function: Aquí especifiquem la forma d’encendre el PC. Normalment, l’opció per defecte és "Button Only", això és, encès mitjançant el polsador (que no interruptor) que hi ha en el frontal de la carcassa. No obstant això podem optar per altres sistemes com el teclat especial (compatible amb Windows 98), teclat Windows convencional (mitjançant una combinació de tecles des de Ctrl-F1 fins a Ctrl-F12) o el ratolí (solament els PS/2, i no tots). Cap dels paràmetres d’aquesta opció afecta al rendiment.
Onboard PCI IDE enabled: Canals IDE integrats habilitats. La millor opció és "Both", la qual cosa significa que pots usar el PRIMARI i el SECUNDARI, encara que només tinguis un disc dur i un CDROM, optimitzes el rendiment si els separes.
Peer Concurrency: Permet l’activació simultània de més d’un dispositiu PCI.
Onboard FDC/FDD Controller: El paràmetre per defecte és "Enabled", doncs tots els PCs domèstics i la majoria de les estacions de treball duen una disquetera, i per a usar-la és necessari que en el sistema hagi una FDC (Floppy Disk Controler), actualment integrada dintre del chipset. Si volem restringir l’accés a un PC, per la raó que sigui, aquesta opció deurà estar deshabilitada i complementada amb la "Report no FDD for Windows".
Onboard Serial Port/UART 1/2: Aquesta opció ens permet habilitar o deshabilitar els ports sèrie, o canviar l’adreça i la IRQ assignades per la BIOS. Actualment se’ls dóna poc ús als ports sèrie, pel que deshabilitant un d’ells obtenim una IRQ lliure que ens ve molt bé quan instal·lem moltes targetes.
Onboard Parallel Port: Selecciona una adreça i una IRQ de port paral·lel lògic (LPT1, LPT2, LPT3) per a un port paral·lel físic. Per defecte són 378h i 7; canviar-los solament si hi ha conflictes amb el port paral·lel.
Parallel Port Mode: Selecciona el mode de funcionament del port paral·lel.
- SPP: (o "Compatible") Suportat per gairebé totes les impressores, excepte algunes de les més modernes. És el més lent.
- EPP: (o "Bidirectional") Hi ha dos modes, 1.7 i 1.9, quina diferència és la longitud màxima del cable suportada. Més ràpid que el SPP, però bastant compatible.
- ECP: També és direccional, però utilitza el protocol DMA, per lo que és la millor opció per a grans transferències de dades (impressores i escàners). Les impressores antigues no ho suporten.
ECP (Mode) Use DMA: Selecció del canal DMA per al mode ECP; per defecte el 3, utilitzar el 1 només si hi ha problemes.
USB Keyboard/Mouse Support: Activa l’ús d’un teclat o ratolí USB; si no utilitzes un d’aquests dispositius, deshabilíta-ho.
Onboard IR Function: Normalment associada al port sèrie 2, ens permet acoplar un dispositiu d’infrarojos al nostre ordinador.
Per overclocking entenem la modificació a nivell de maquinari d’algun paràmetre que augmenta el rendiment de la màquina en algun aspecte. Normalment va associat una menor estabilitat i un major escalfament del sistema.
La forma més senzilla de fer overclocking és mitjançant la BIOS del sistema. En la BIOS, en l’apartat "CPU Feature Setting", veurem distints indicadors de l’estat del nostre sistema, així com unes variables que ens permetran canviar la seva configuració respecte a voltatges i, el que més ens interessa ara com ara, respecte a freqüències...
Depenent de la BIOS que tinguem, en la part dreta de la pantalla apareixerà la variable "CPU Speed", que marcarà la velocitat en Megahertz del sistema. I quan dic sistema, és que és de tot el sistema, no només del micro. I ho veurem de la manera d’un nombre de tres xifres multiplicat per altre enter o amb un decimal. En el cas de la BIOS de la foto, la d’un vell Pentium III 500, veiem com funciona a 550 MHz, o el que és el mateix, funciona a una freqüència de 100 MHz amb un multiplicador de 5.5... Veieu el senzill que és? Deixant el multiplicador en 5, la velocitat del micro baixaria a 500 MHz...
No obstant això, encara que en aquest cas tenim aquesta configuració d’exemple, no és la més efectiva. El més adient és pujar la freqüència deixant el multiplicador igual. D’aquesta manera, pujaríem la freqüència a 112 MHz i deixaríem el multiplicador en 5, amb el que tindríem un sistema funcionant a 560 MHz. La diferència és que al pujar la freqüència, vam augmentar la velocitat de tot el sistema (micro+memòria) i si canviem el multiplicador, només actuem sobre el micro... Que per què no està així? Doncs perquè algun component del sistema -la memòria- no suporta aquests 112 MHz. Si anés una memòria PC133, aquest equip funcionaria sense problemes a 560 MHz.
Bé, amb aquests fonaments mínims podeu fer unes petites proves sobre la velocitat del vostre sistema. I si us pica el "gusanet" i voleu més, podeu acudir als centenars de guies sobre overclocking que hi ha a la Xarxa...
Aquest últim apartat espero que no us faci falta a ningú... però no és desgavellat que després de fer alguna modificació en la BIOS, el resultat sigui dolent i vulguem tornar a la configuració anterior. En cas de saber què és el que falla, n’hi ha prou amb deixar-lo com estava. Si no sabem el que està perjudicant al sistema, hauríem d’optar per carregar la configuració de la BIOS per defecte, la qual cosa se’ns permet des d'absolutament totes les BIOS "Load defaults"...
Però... I si hem canviat una opció que impedeix que el PC arrenqui? Si no arrenca... no podem entrar en la BIOS i arreglar la malifeta...
